Els mits del pancatalanisme 87 – La “primera derrota de Napoleó en Catalunya”: entre la llegenda patriòtica i la realitat històrica

En els últims anys han proliferat certs relats històrics que, baix una apariència de divulgació cultural o turística, presenten episodis del passat en un to èpic que no sempre es correspon en la realitat documentada. Un dels eixemples més cridaners és l’afirmació de que la primera derrota de Napoleó va tindre lloc en Catalunya, concretament en la escaramussa del Bruc, en juny de 1808.

Esta versió, difosa inclús en alguns materials turístics, pretén convertir aquell episodi en la primera victòria d’una nació contra els eixèrcits napoleònics. No obstant, quan s’analisen els fets en rigor històric, l’afirmació resulta profundament exagerada i distorsiona el context real de la Guerra de l’Independència.
El 4 de juny de 1808, prop del pas del Bruc, en les proximitats de Montserrat, un grup de soldats espanyols, milicians locals del somatén i voluntaris va conseguir frenar temporalment l’alvanç de dos columnes franceses que es dirigien cap a Manresa.
L’enfrontament va ser breu i llimitat. La tradició popular ha afegit elements llegendaris com la figura del famós “tambor del Bruc”, l’eco del qual hauria confòs a les tropes franceses fent-los creure que s’enfrontaven a un eixèrcit major, convertint l’episodi en un símbol de resistència popular.
Pero des del punt de vista militar, lo ocorregut en el Bruc va ser una escaramussa de caràcter local, que va detindre momentàneament a una força francesa relativament reduïda. No va ser una gran batalla ni va supondre una derrota estratègica decisiva per a l’eixèrcit napoleònic.
Si es busca la primera gran derrota militar de Napoleó en la Península, l’episodi clau no va ocórrer en Catalunya, sino en Andalusia, en la batalla de Bailén, el 19 de juliol de 1808.
Allí, l’eixèrcit francés dirigit pel general Pierre Dupont, compost per uns 21.000 soldats, va ser derrotat en camp obert per les tropes espanyoles comandades pel general Francisco Javier Castanys.

La conseqüència de Bailén va ser històrica: per primera volta en les guerres napoleòniques un eixèrcit imperial francés es va rendir en massa en una batalla campal. La derrota va obligar als francesos a evacuar Madrit i va provocar un enorme impacte polític i militar en tota Europa.
La comparació entre Bailén i el Bruc resulta reveladora. Mentres que el Bruc va ser un enfrontament llimitat que va retardar temporalment una columna francesa, Bailén va ser una derrota estratègica que va alterar el curs de la guerra en Espanya.
La transformació d’una escaramussa en la “primera derrota de Napoleó” respon més a la llògica de la narrativa identitària o del màrqueting turístic que a l’anàlisis historiogràfic.
Convertir el Bruc en el primer triumfo militar sobre els eixèrcits napoleònics implica ignorar l’escala real dels acontenyiments i minimisar atres episodis decisius de la Guerra de l’Independència.

L’història europea de principis del sigle XIX està àmpliament documentada i estudiada. Els grans enfrontaments contra les tropes de Napoleó des de Bailén fins a Leipzig o Waterloo formen part d’un context militar complex en el que varen participar múltiples eixèrcits i coalicions.
Reduir eixe panorama a un relat simplificat per a reforçar determinades narrativa locals no contribuïx a comprendre millor el passat.
L’episodi del Bruc mereix, sense dubte, el seu lloc en la memòria històrica. Representa un eixemple de resistència popular front a una invasió estrangera i forma part de la tradició cultural catalana.
Pero reconéixer el seu valor simbòlic no exigix transformar-ho en un acontenyiment militar que mai va ser.
L’història guanya quan es respecta la seua complexitat i se situen els acontenyiments en el seu context real. I pert quan episodis locals es convertixen en grans gestes universals per mig de l’exageració o la reinterpretació interessada.
Perque entre la memòria popular i l’investigació històrica existix una diferència fonamental: la primera s’alimenta de símbols; la segona, de fets documentats.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana