Els mits del pancatalanisme 79 – L’invenció moderna de la Diada: del sigle XIX al símbol polític contemporàneu

Hui l’11 de setembre es presenta en freqüència com una commemoració històrica que recorda la caiguda de Barcelona en 1714 i la suposta pèrdua de llibertats nacionals catalanes. No obstant, la celebració de la Diada tal com es coneix en l’actualitat no va nàixer en el sigle XVIII ni immediatament despuix de la Guerra de Successió.
En realitat, el seu orige com a acte commemoratiu és relativament recent i està lligat als moviments culturals i polítics sorgits en Catalunya durant el sigle XIX. La Diada és, en gran mida, una construcció simbòlica moderna que va reinterpretar acontenyiments del passat per a dotar-los d’un nou significat polític.

El llarc silenci despuix de 1714
Despuix de la caiguda de Barcelona en 1714, no existix constància de celebracions periòdiques ni actes de commemoració similars als actuals. Durant décades, l’episodi va permanéixer integrat dins de la memòria general de la Guerra de Successió, sense convertir-se en una festivitat específica.
La societat catalana del sigle XVIII va estar més centrada en la seua recuperació econòmica i en l’adaptació al nou marc polític sorgit despuix dels Decrets de Nova Planta. Durant eixe periodo, la memòria del conflicte no va adquirir el caràcter simbòlic que tindria més tart.
El fet de que no existira una commemoració organisada durant més d’un sigle demostra que la Diada no va nàixer com una tradició històrica immediata.

El redescobertament romàntic del passat
Va ser durant el sigle XIX, en el context del romanticisme europeu, quan molts territoris varen començar a reinterpretar la seua història migeval i moderna per a construir relats identitaris. En Catalunya, este procés va estar lligat al moviment cultural de la Renaixença, que buscava revitalisar la llengua i la cultura catalanes.
Dins d’eixe ambient intelectual, la Guerra de Successió i la caiguda de Barcelona varen començar a ser reinterpretades com a símbols de pèrdua de llibertats polítiques. El passat es va convertir en una font d’inspiració per a construir una narrativa cultural que conectara història, llengua i identitat.
Este procés no va ser exclusiu de Catalunya; fenomen similars varen ocórrer en moltes regions d’Europa durant el sigle XIX.

Els primers homenages a Rafael de Casanova
La figura de Rafael de Casanova, conseller en cap durant el sege de Barcelona, va ser recuperada en eixe context com a símbol de resistència. A finals del sigle XIX varen començar a organisar-se actes commemoratius entorn a la seua figura.
En 1888, coincidint en l’Exposició Universal de Barcelona, es va erigir una estàtua dedicada a Casanova. Poc despuix, els homenages davant este monument varen començar a consolidar-se com a actes simbòlics vinculats al recort de 1714. L’episodi històric escomençava aixina a transformar-se en un element central de la memòria colectiva.

La institucionalisació de la commemoració
Durant les primeres décades del sigle XX, els actes de l’11 de setembre varen ser adquirint major rellevància política. Diverses organisacions culturals i polítiques varen començar a participar en els homenages, que combinaven elements històrics en reivindicacions contemporànees.
La Diada va escomençar llavors a consolidar-se com una jornada d’expressió pública de determinats moviments polítics catalanistes. Este procés va reforçar la seua dimensió simbòlica i la va convertir progressivament en una data destacada dins del calendari polític. La commemoració deixava de ser únicament històrica per a adquirir un significat polític cada volta més evident.

La Diada durant el sigle XX
A lo llarc del sigle XX, la celebració de l’11 de setembre va travessar distintes etapes segons el context polític espanyol. Durant determinats periodos va ser restringida o llimitada, mentres que en uns atres va adquirir major visibilitat.
Despuix de la transició democràtica i el restabliment de les institucions autonòmiques, el Parlament de Catalunya va declarar oficialment l’11 de setembre com a festa nacional de Catalunya en 1980. Des de llavors, la Diada s’ha consolidat com una jornada institucional i política de gran rellevància en la vida pública catalana.

Memòria històrica i reinterpretació política
L’evolució de la Diada mostra cóm els acontenyiments històrics poden adquirir significats nous en el pas del temps. Lo que originalment va ser un episodi dins d’una guerra europea del sigle XVIII es va transformar en un símbol polític construït durant el sigle XIX i desenrollat a lo llarc del sigle XX.
Este procés de reinterpretació és habitual en l’història de les commemoracions nacionals. Les societats seleccionen determinats episodis del passat i els convertixen en referències simbòliques que ajuden a expressar identitats colectives o reivindicacions polítiques. La Diada és un eixemple clar de cóm la memòria històrica es construïx i evoluciona a lo llarc del temps.

Tradició recent, símbol poderós
La celebració de l’11 de setembre no va nàixer immediatament despuix de la caiguda de Barcelona en 1714, sino que va ser configurant-se gradualment a partir del sigle XIX dins d’un context cultural i polític concret. El procés que va dur a la creació de la Diada ilustra cóm els fets històrics poden reinterpretar-se i transformar-se en símbols colectius que adquirixen un significat molt més ampli que l’acontenyiment original.
Comprendre esta evolució permet analisar el paper de la memòria històrica en major perspectiva i distinguir entre l’episodi històric de 1714 i la construcció simbòlica que es va desenrollar posteriorment.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana