Els mits del pancatalanisme 7 – Jaume I, els Furs, la cultura Valenciana i la defensa del futur

Quan es parla del Regne de Valéncia, molts sectors catalanistes s’ofeguen. No saben cóm justificar que un territori mediterràneu, potent, cult i independent en institucions, els cause tant dany al seu relat uniforme i artificial. Per això manipulen, ometen o reinterpreten. Pero l’història, quan s’escriu en tinta de veres, resulta imbatible.

En esta sèptima part, afrontem quatre grans veritats que el pancatalanisme no pot digerir: la relació real de Jaume I en Valéncia, l’alcanç europeu dels Furs, la falàcia de la “unitat cultural catalana” i la defensa innegociable de la llengua valenciana en el present.

Jaume I i Valéncia: un rei enamorat d’un poble

Per molt que alguns intenten convertir a Jaume I en una icon exclusiva del catalanisme, la documentació és clara: Jaume I manté una relació molt especial en el Regne de Valéncia, molt més profunda que en qualsevol territori català.

Senyes incontestables:

Escriu parts fonamentals del Llibre dels Fets en Valéncia.

Residix en el Cap i Casal més que en Barcelona o Lleida.

Deixa institucions pròpies i dret propi per a Valéncia, pero no per a Catalunya.

Resalta reiteradament la diferenciació entre “Lo Regne de Valéncia” i els comtats catalans.

I, sobretot, crea un regne nou cristià, en entitat política pròpia, independent de qualsevol entitat catalana.

Si Valéncia haguera segut una simple extensió catalana, ¿per qué crear un regne nou? ¿Per qué otorgar-li Furs? ¿Per qué estructurar-ho institucionalment de forma diferent?

La resposta és senzilla: Valéncia mai va ser part de Catalunya. Ni política, ni jurídica, ni identitàriament.

Els Furs: un model alvançat que Europa va estudiar i va admirar

Els Furs del Regne de Valéncia no són un anex a res. Són un sistema jurídic complet, alvançat i pioner, que molts juristes europeus varen estudiar com a model.

Aspectes revolucionaris dels Furs:

Separació clara entre poders.

Protecció de drets individuals que en atres territoris ni existien.

Fiscalitat ordenada i regulada, no arbitrària.

Control del poder del rei per mig de la Junta de Contrafurs.

Institucions úniques com la Justícia de Valéncia, figura equilibradora i moderadora del poder.

Cap territori català de l’época disponia d’un sistema tan perfeccionat. Ningú pot negar-ho sense fugir de la documentació.

Els Furs són un monument jurídic europeu, no un apèndix català. I això el pancatalanisme no pot perdonar.

La “unitat cultural catalana”: una invenció moderna

Un dels pilars retòrics del nacionalisme català és afirmar que existix una espècie de “identitat cultural única” que hauria unit històricament a Catalunya, Valéncia i Balears.

Esta idea, repetida com un mantra, no té base real.

La realitat cultural migeval i moderna:

Les institucions són distintes.

Les llengües evolucionen de manera diferent.

Les tradicions populars valencianes tenen un orige propi i documentat:

La muixeranga, Les Falles, Les Danses, Les processons del Corpus, La Germania, Les festes de Moros i Cristians.

L’arquitectura valenciana presenta influències musulmanes i mediterrànees que no coincidixen en Catalunya.

La lliteratura valenciana té estil propi, i no depén de la catalana.

La “unitat cultural catalana” és un invent del sigle XX, creat per a justificar la ficció d’uns suposts “Països Catalans”.

Un relat polític, no una realitat cultural.

Defendre la llengua valenciana en el sigle XXI: ni por, ni complexos, ni renúncies

La batalla actual és llingüística. El pancatalanisme sap que qui domina la llengua, domina l’identitat. Per això intenta absorbir el valencià dins d’un estàndart català, uniformisat i alié, que elimina: paraules genuïnes, fonètica pròpies, i la naturalitat del parlar popular valencià.

La defensa passa per tres camins:

Recuperar el valencià genuí:

Paraules vives i pròpies com: chiquet, eixir, traure, espill, orchata, granera, fetillar, adés, aborronar…

No som catalans. Parlem valencià.

Rebujar qualsevol sumissió normativa al IEC

La normativa de l’AVL és un cavall de Troya catalaniste. La llengua valenciana necessita una normativa valenciana, no catalana en lo cosmètic.

Fer pedagogia social

Explicar la nostra història, les nostres paraules, els nostres autors, els nostres símbols. Sense por. Sense servilisme. Sense complexos.

Perque una llengua que es defén, viu. I una llengua que viu, venç.

Conclusió: la fortalea d’un poble que coneix el seu camí

Jaume I, els Furs, la cultura valenciana i la llengua pròpia són quatre murs infranquejables per a qualsevol intent pancatalanista de reescriure el nostre passat.

Valéncia té veu, memòria i dignitat. I mentres un sol valencià seguixca alçant la Senyera Coronada, la veritat mai podrà ser silenciada.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana