Els mits del pancatalanisme 69 – El controvertit i mitològic orige de la senyera

Pocs símbols migevals han generat tants debats historiogràfics com la senyera i les seues conegudes quatre barres roges sobre fondo dorat. A lo llarc dels sigles, este emblema ha segut objecte de múltiples interpretacions, a on lo històric i lo llegendari s’entrellacen en freqüència, dificultant la reconstrucció del seu verdader orige.
Com senyala Jordi Canal en Història mínima de Catalunya (Turner, 2015), les explicacions sobre el naiximent de la senyera mesclen tradició i mit fins al punt de convertir la seua aparició en un relat simbòlic més que en un fet clarament documentat. Este fenomen reflectix un procés habitual en l’història europea: la construcció posterior de relats fundacionals que busquen dotar d’antiguetat i èpica a determinats símbols.

La llegenda de la sanc i Wifret «El Vellós»
La versió més difosa atribuïx l’orige de l’emblema a una escena heròica protagonisada per Wifret «El Vellós». Segons esta narració, l’emperador carolingi identificat en distintes variants com Carles «El Calvo» o Lluís «El Piadós» hauria traçat en sanc quatre llínees sobre l’escut dorat del comte com recompensa pel seu valor en combat.
La força simbòlica de l’image explica el seu èxit en la tradició popular: un gest heròic, una ferida de guerra i la creació d’un emblema que passaria a representar sigles d’història. No obstant, el principal problema d’esta història és la seua falta de base documental contemporànea.
Els relats que descriuen esta escena apareixen sigles més tart dels acontenyiments que supostament narren, lo que ha dut a numerosos historiadors a considerar-la una construcció lliterària posterior.

L’anacronisme heràldic
Un dels arguments més sòlits contra l’historicitat de la llegenda és de caràcter cronològic. L’escena se situa a finals del sigle IX, mentres que l’heràldica europea tal com s’entén hui, en escuts d’armes definits comença a desenrollar-se a partir del sigle XII.
Abans d’eixa data, els guerrers no utilisaven emblemes heràldics sistemàtics com a símbols dinàstics estables. Este desfasament temporal sugerix que la narració va ser elaborada retrospectivament, proyectant sobre el món carolingi pràctiques que pertanyen a una época posterior.
L’anàlisis de l’evolució de l’heràldica migeval reforça aixina l’idea de que l’orige llegendari de les quatre barres respon més a una reinterpretació simbòlica que a un fet històric verificable.

Pedro Anton Beuter i la construcció lliterària del mit
El migevalista Martí de Riquer Morera va senyalar que una de les primeres versions escrites de la llegenda apareix en el sigle XVI, atribuïda al sacerdot valencià Pedro Anton Beuter. Segons esta interpretació, Beuter va poder inspirar-se en relats cavallerescs i tradicions lliteràries del seu temps.
Alguns estudis sugerixen paralelismes en episodis artúrics, com les aventures de Galaad, a on l’us de la sanc per a crear símbols heràldics forma part de l’imaginari cavallerescs. Ademés, s’ha senyalat que determinades frases de la narració semblen procedir del Nobiliari vero (1492), obra dedicada a l’orige d’armes mobiliaris.
Estes conexions lliteràries apunten a un procés d’elaboració cultural en el que la llegenda de la sanc es configura com a relat simbòlic més que com a testimoni històric directe.

Símbol dinàstic i evolució històrica
Més allà del mit, lo cert és que les barres roges sobre fondo dorat apareixen documentades en contexts dinàstics vinculats a la Corona d’Aragó a partir del sigle XII. El seu us inicial sembla lligat a llinages i a representacions heràldiques concretes, evolucionant en el temps cap a un símbol de major alcanç polític.
La transformació de l’emblema ilustra cóm els signes heràldics migevals podien adquirir nous significats a lo llarc dels sigles. Lo que en orige va ser un símbol dinàstic va terminar convertint-se en un emblema territorial i, posteriorment, en un element carregat d’identitat cultural.
Este procés de resignificació és comú en l’història europea, a on molts símbols actuals naixen d’usos nobiliaris que varen ser reinterpretats per generacions posteriors.

Història, mit i memòria colectiva
La persistència de la llegenda de la sanc demostra el poder dels relats simbòlics per a molejar la memòria històrica. Encara que carixca de respal documental contemporàneu, l’història ha segut repetida durant sigles en cròniques, manuals i discursos culturals, contribuint a consolidar una image èpica de l’orige de la senyera.
No obstant, l’historiografia moderna insistix en diferenciar entre tradició lliterària i evidència històrica. Reconéixer el caràcter mític de certes narracions no implica restar importància cultural al símbol, sino situar-ho dins de la seua evolució real.
El debat sobre l’orige de la senyera reflectix, en última instància, cóm les societats reinterpreten el seu passat per a dotar de significat als seus símbols.

Entre l’emblema històric i la narració llegendària
L’orige de la senyera es troba en l’intersecció entre història i mit. Mentres que la llegenda de Wifret «El Vellós» oferix una explicació carregada de simbolisme, l’investigació historiogràfica apunta cap a un procés més complex, vinculat al desenroll de l’heràldica migeval i a l’evolució dinàstica dins de la Corona d’Aragó.
Comprendre esta dualitat permet analisar l’emblema des d’una perspectiva més àmplia, a on la tradició cultural i el rigor històric no s’exclouen, sino que dialoguen constantment.
La senyera no és solament un símbol migeval; és també el reflex de cóm l’història es transforma en relat i cóm els relats, en el pas del temps, adquirixen vida pròpia dins de la memòria colectiva.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana