Els mits del pancatalanisme 60 – 1714 i el silenci de dos sigles: ¿Derrorta nacional o llectura posterior del passat?

Si 1714 haguera segut vixcut pels seus contemporàneus com la derrota d’una “nació catalana” front a Espanya, caldria esperar que eixe fet haguera deixat una emprenta immediata i continuada en la memòria colectiva. No obstant, quan es revisen les fonts de l’época i dels sigles posteriors, apareix una pregunta inevitable: ¿per qué ningú ho va proclamar llavors com a tal?
Ni els protagonistes directes, ni els seus fills, ni els seus nets varen deixar testimonis que parlen d’una nació vençuda o d’una agressió nacional en el sentit modern del terme.

El silenci dels contemporàneus
Les fonts immediates a 1714 correspondència, actes institucionals, memorials i texts jurídics no utilisen un llenguage nacionaliste per a descriure la caiguda de Barcelona. Les preocupacions giren entorn a la llealtat dinàstica, les conseqüències polítiques de la derrota i la reorganisació institucional.
Este silenci no és anecdòtic: es prolonga durant décades. I no solament entre les èlits, sino també en la cultura política i memorial del periodo.

¿Por o repressió prolongada?
A voltes s’argumenta que l’absència de protesta es va deure a la por o a una repressió que hauria impedit qualsevol expressió colectiva. No obstant, esta explicació resulta insuficient quan s’observa que el silenci s’estén durant aproximadament cent cinquanta anys.
A lo llarc del sigle XVIII i bona part del XIX va haver canvis de règim, reformes polítiques, guerres i moviments socials. En cap d’eixos contexts emergix una memòria pública de 1714 com a derrota nacional.

La memòria heretada: fills i nets
Un aspecte especialment revelador és que tampoc els descendents dels derrotats varen construir eixe relat. Si haguera existit una consciència nacional ferida, caldria esperar que es transmetera de generació en generació.
No obstant, durant generacions, 1714 no ocupa un lloc central en la memòria colectiva ni en la cultura política. L’episodi apareix com un fet històric rellevant, pero no com un trauma nacional.

El naiximent tardà del símbol
No és fins a finals del sigle XIX quan 1714 comença a reinterpretar-se com una derrota nacional. Este procés coincidix en l’aparició dels nacionalisme moderns en tota Europa i en la reinterpretació del passat migeval i modern des de noves categories ideològiques.
La institucionalisació de l’11 de setembre com a data simbòlica es produïx ya en el sigle XX, en un context polític, social i econòmic radicalment distint al del sigle XVIII. La distància temporal és una senya clau per a entendre el fenomen.

Història, nacionalisme i construcció del relat
Este desfasament temporal planteja una qüestió central: ¿estem davant una memòria reprimida durant dos sigles o davant una reinterpretació posterior del passat? L’historiografia comparada mostra que molts nacionalisme moderns varen construir els seus relats fundacionals a partir d’episodis antics reinterpretats segons les necessitats del present.
Açò no invalida l’us simbòlic de l’història, pero sí obliga a distinguir entre l’experiència històrica original i la llectura que es fa d’ella sigles despuix.

La memòria històrica i categories modernes
El fet de que durant més de cent cinquanta anys no existixca una protesta documentada ni una commemoració de l’11 de setembre com a derrota nacional sugerix que l’interpretació actual respon a categories polítiques posteriors, no a la vivència dels contemporàneus.
Comprendre 1714 exigix, per tant, separar els fets històrics de les llectures ideològiques sorgides en atres contexts. No per a negar el debat actual, sino per a entendre quàn i per qué es va construir.
Perque l’història no solament s’hereta: també es reescriu. I saber quàn ocorre eixa reescritura és essencial per a comprendre el present.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana