Che, ves a fer la mà

Cada país, poble, ciutat, regió etc., té unes paraules, unes frases, uns modismes i girs que són propis i totalment endèmics dels llocs en els que es generaren, encara que en el pas dels anys, a vegades, sense saber molt be cóm, estes paraules o expressions, arriben a transcendir les fronteres del lloc a on naixqueren, convertint-se en expressions d’us comú en uns atres llocs i en unes atres llengües.

Valéncia en eixe sentit, conta en multitut d’expressions i frases que són totalment pròpies, ya siga pel caràcter valencià, obert, extrovertit, generós… que genera expressions com:

«Això ho pague yo»

O be, ya siga pel motiu que les dugué a nàixer en Valéncia, i este últim és el cas de l’expressió que dona títul al present artícul:

«Ves a fer la mà»

L’orige d’esta expressió no està totalment clar i definit a pesar de lo molt que s’ha parlat d’ell, pero hi ha una teoria d’entre totes les demés, que té una gran solidea, respalada per la tradició oral valenciana i, que la majoria de valencians i estudiosos accepten com a bona.

Esta teoria diu que, en l’antiguetat, quan Valéncia encara era una ciutat amurallada, muralla que es construí en 1356 i es mantingué en peu fins al 1865 en que fon derrocada, els agricultors que venien des de l’Horta Nort, devien travessar els ponts més antics que unien eixa part extramurs de Valéncia en la ciutat amurallada.

Els ponts eren:

Pont de la Trinitat, construït en 1402

Pont de la Mar, construït en el sigle XVI (Que sempre fon peatonal)

Pont de Serrans, construït en 1518

Pont del Real, construït en 1595

Pont de Sant Josep o de La Santa Creu, construït en 1604

Estos cinc ponts són els més antics del Regne de Valéncia i, foren construïts en sellars, substituint en alguns casos a un pont més antic encara, construït en fusta com fon el cas del Pon de la Trinitat.

I en uns atres casos a uns ponts, també en fusta, que foren destruïts per la gran riuada de 1517, com fon el cas dels Pons del Real i el Pont de Sant Josep.

Estos ponts de sellars no eren excessivament amples i, estaven replets en les vores de estàtues de sants, entre els que destacaré a Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Beltran , Santo Tomàs de Vilanova, Sant Bernat, Santa Maria de Gràcia i Sant Vicent Màrtir.

D’esta manera tenim que, quan els agricultors passaven pels ponts en els seus carros farcits de fruites i verdures, en ocasions arribaven a trencar la mà d’algun sant que sobreeixia en excés del conjunt de l’escultura.

En eixe moment del trencament de la mà del sant, si l’acte havia segut vist per algun aguasil de la ciutat, este ordenava a l’agricultor que devia de tornar a «fer la mà», és dir, l’agricultor descuidat devia d’encarregar-se de que tornaren a repondre la mà del sant, i tot el treball devia de ser pagat en el seu propis diners.

Posteriorment alguns ponts necessitaren ser eixampla