Els mits del pancatalanisme 77 – La suposta “guerra d’Espanya contra Catalunya”

Cada 11 de setembre, la Diada commemora la caiguda de Barcelona en 1714. En determinats discursos polítics contemporàneus, este acontenyiment es presenta com el final d’una suposta guerra d’Espanya contra Catalunya. Segons esta narrativa, el sege i la caiguda de la ciutat representarien el moment en que una nació catalana independent hauria segut derrotada per un estat espanyol opressor.
No obstant, l’anàlisis històric mostra que la Guerra de Successió espanyola va ser un conflicte molt més complex, tant en la seua dimensió interna com en el seu context internacional.

Una guerra dinàstica dins d’Europa
La Guerra de Successió (1701-1714) va començar despuix de la mort sense descendència del rei Carles II. La qüestió central del conflicte no era territorial ni nacional, sino dinàstica: quí devia ocupar el tro de la monarquia hispànica.
Dos candidats aspiraven a la corona: Felip de Borbón, recolzat per França, i l’archiduc Carles d’Àustria, respalat per una coalició internacional formada per Anglaterra, els Països Baixos i l’Imperi austríac. D’esta manera, el conflicte espanyol va quedar integrat dins d’una gran guerra europea que enfrontava a les principals potències del continent.
En este context, els territoris de la monarquia no es varen alinear de manera uniforme. La noblea i les institucions es varen dividir entre les dos opcions, tant en Castella com en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

Divisions internes en tota la monarquia
El conflicte no va ser una guerra entre Espanya i Catalunya, sino una guerra civil dinàstica superposta a una guerra internacional. Les èlits polítiques de distints territoris varen prendre partit per un o un atre candidat segons els seus interessos i expectatives.
En els territoris d’Aragó, Valéncia i Catalunya, una part significativa de les institucions va recolzar a l’archiduc Carles, en gran mida per la promesa de mantindre els seus furs i estructures polítiques tradicionals. No obstant, el respal no va ser unànim ni universal.
El paper de la població en general va ser llimitat. La guerra va ser fonamentalment un conflicte entre eixèrcits professionals i aliances internacionals, més que una movilisació popular massiva.

Els eixèrcits de la guerra
Les grans batalles de la Guerra de Successió varen ser lliurades principalment per tropes professionals, moltes d’elles procedents d’atres països europeus. En enfrontaments decisius com la batalla d’Almansa (1707), els eixèrcits estaven formats en gran part per soldats estrangers.
Felip V va contar en el respal de contingents francesos, mentres que l’archiduc Carles va rebre tropes anglo-holandeses, austríaques i alemanes. La presència d’estos eixèrcits estrangers reflectix el caràcter internacional del conflicte.
De fet, en moltes zones de la península la població local percebia a les tropes aliades especialment als contingents protestants en recel, en part per episodis de saquejos o profanació de temples que varen alimentar l’hostilitat cap a estes forces.

La proclamació de Carles III
Quan l’archiduc Carles va desembarcar en Barcelona en 1705, va ser proclamat Carles III, rei d’Espanya, no rei de Catalunya. Este detall resulta significatiu, ya que el propi pretenent aspirava a la totalitat de la monarquia hispànica, no a la creació d’un estat independent català.
La guerra es va desenrollar sempre baix esta llògica: la disputa per la corona d’Espanya entre dos dinasties rivals. L’idea d’una guerra d’independència catalana no apareix en la documentació política del moment.

La defensa de Barcelona en 1714
Durant el sege final de Barcelona, la ciutat va ser defesa per forces que incloïen tant milícies locals com a soldats professionals de distintes procedències. El comandant militar de la defensa va ser Antonio de Villarroel i Peláez, un militar d’orige gallec que havia servit prèviament en l’eixèrcit borbònic abans d’incorporar-se al bando austracista.
Este fet ilustra el caràcter plural del conflicte, a on la pertinença territorial no determinava necessàriament la posició política. De la mateixa manera, l’última convocatòria a la resistència emesa per la Generalitat apelava a la defensa de les llibertats “de tota Espanya”, una formulació coherent en la llògica dinàstica del conflicte.

De la Guerra de Successió al relat de secessió
En el pas del temps, alguns discursos contemporàneus han reinterpretat la Guerra de Successió com una guerra de secessió entre
Catalunya i Espanya. Esta llectura, no obstant, no coincidix en la naturalea del conflicte tal com es va desenrollar en el sigle XVIII.
El terme “Guerra de Secessió” apareix en interpretacions posteriors que busquen explicar els acontenyiments des de categories polítiques modernes. En el context de 1701-1714, el conflicte va ser entés com una lluita per la successió al tro dins d’una monarquia composta.
La transformació de l’episodi en símbol polític ilustra cóm la memòria històrica pot reinterpretar els acontenyiments del passat a la llum de debats contemporàneus.

Entre la guerra europea i el mit nacional
La Guerra de Successió va ser una guerra civil dinàstica dins de la monarquia hispànica, integrada ademés en un conflicte europeu més ampli. Les aliances polítiques varen travessar territoris i famílies, i els eixèrcits varen estar composts en gran part per tropes internacionals.
La caiguda de Barcelona en 1714 va ser un episodi important dins d’eixe conflicte, pero la seua interpretació com una guerra d’Espanya contra Catalunya respon a llectures posteriors que simplifiquen la complexitat del context històric.
Comprendre la Guerra de Successió des de la seua realitat política permet distinguir entre l’acontenyiment històric i les narrativa simbòliques que s’han construït entorn a ell.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana