Els mits del pancatalanisme 60 – 1714 i el silenci de dos sigles: ¿Derrorta nacional o llectura posterior del passat?

Si 1714 haguera segut vixcut pels seus contemporàneus com la derrota d’una “nació catalana” front a Espanya, caldria esperar que eixe fet haguera deixat una emprenta immediata i continuada en la memòria colectiva. No obstant, quan es revisen les fonts de l’época i dels sigles posteriors, apareix una pregunta inevitable: ¿per qué ningú ho va proclamar llavors com a tal?
Ni els protagonistes directes, ni els seus fills, ni els seus nets varen deixar testimonis que parlen d’una nació vençuda o d’una agressió nacional en el sentit modern del terme.

El silenci dels contemporàneus
Les fonts immediates a 1714 correspondència, actes institucionals, memorials i texts jurídics no utilisen un llenguage nacionaliste per a descriure la caiguda de Barcelona. Les preocupacions giren entorn a la llealtat dinàstica, les conseqüències polítiques de la derrota i la reorganisació institucional.
Este silenci no és anecdòtic: es prolonga durant décades. I no solament entre les èlits, sino també en la cultura política i memorial del periodo.

¿Por o repressió prolongada?
A voltes s’argumenta que l’absència de protesta es va deure a la por o a una repressió que hauria impedit qualsevol expressió colectiva. No obstant, esta explicació resulta insuficient quan s’observa que el silenci s’estén durant aproximadament cent cinquanta anys.
A lo llarc del sigle XVIII i bona part del XIX va haver canvis de règim, reformes polítiques, guerres i moviments socials. En cap d’eixos contexts emergix una memòria pública de 1714 com a derrota nacional.

La memòria heretada: fills i nets
Un aspecte especialment revelador és que tampoc els descendents dels derrotats varen construir eixe relat. Si haguera existit una consciència nacional ferida, caldria esperar que es transmetera de generació en generació.
No obstant, durant generacions, 1714 no ocupa un lloc central en la memòria colectiva ni en la cultura política. L’episodi apareix com un fet històric rellevant, pero no com un trauma nacional.

El naiximent tardà del símbol
No és fins