El municipi d’Almansa i la controvèrsia sobre l’història catalana

El distintiu característic dels nacionalisme vasc i català és la tendència a mentir de forma compulsiva. Estos grups falten a la veritat tant en qüestions llingüístiques com a històriques. Per a respalar les seues afirmacions, conten en un grup considerable d’historiadors de ciència ficció que es dediquen a distorsionar l’història en lloc de relatar-la fidelment. Ademés, la complicitat dels editors que permeten la difusió d’estes falsetats completa este preocupant panorama.

El 25 d’abril és una data que els manipuladors de l’història catalana elegixen per a desacreditar als valencians i confondre’ls en la falsa narrativa de la batalla d’Almansa. Esta invenció busca enriquir als catalans a costa dels valencians, els qui varen anar les verdaderes víctimes d’este desastre. Els Rovireches, els Blocqueros i uns atres, en els seus seguidors, aprofiten esta data per a insultar i difondre informació enganyosa.

Els valencians tenen una tradició de celebrar victòries, mentres que el nacionalisme català tendix a commemorar derrotes. El Regne de Valéncia, que va emergir victoriós després de la conquista del Rei Jaume I, commemora cada 9 d’octubre l’històrica victòria sobre el rei musulmà. Per un atre costat, el 25 d’abril, els catalans recorden la derrota que va resultar en la pèrdua dels FURS (drets forals del Regne de Valéncia) per als valencians. Després de la mort de Carles II el Fetillat, rei d’Espanya, els valencians varen sofrir la pèrdua en la Guerra de Successió (1707) en recolzar, influenciats pels catalans, a l’Archiduc Carles d’Àustria en lloc del llegítim hereu, Felip V, de la casa de Borbon.

La «Gran Alianza de la Haya», conformada per Anglaterra, Holanda i Àustria, havia iniciat una guerra contra França. En mig d’este conflicte, les potències europees buscaven instaurar com a rei al seu candidat, l’Archiduc Carles d’Àustria, en lloc de Felip V, qui era el llegítim hereu del tro espanyol. En este context, Catalunya va induir erròneament als valencians a recolzar a l’Archiduc Carles en lloc de respalar a Felip V, l’hereu llegítim.

Es va desenrollar la Guerra de la Successió, un conflicte en el que els valencians varen resultar perdedors en recolzar al candidat equivocat. Com a conseqüència, Felip V va prendre represalies privant a Valéncia dels seus privilegis a través del Decret de Nova Planta de 1717. No obstant, hi ha els qui distorsionen l’història, com a historiadors, editors i la burguesia catalana, presentant-se com a víctimes d’esta derrota. A pesar de ser els principals responsables, els catalans varen ser els més beneficiats. Els verdaderament perjudicats varen ser els valencians.

El comissaris nacionaliste, a través de la seua maquinària propagandística, responsabilisa de tots els problemes sofrits per Catalunya i Valéncia des de 1700 fins al famós «Decreto de Nueva Planta» (1716) de Felip V de Borbon. De manera falsa, afirmen que Catalunya va perdre la seua identitat i es va prohibir el seu idioma. No obstant, açò és pura ficció i distorsió històrica. Segons l’historiador català Vicens i Vives, el Decret no incloïa la prohibició de l’us dels dialectes catalans. Únicament establia que les sentències judicials devien redactar-se en castellà en lloc de llatí, seguint la tendència d’atres països com Anglaterra, Alemanya i França en eixe moment, a on s’establia l’obligatorietat d’utilisar els idiomes nacionals en els processos judicials. Per lo tant, el dialecte català varen continuar sent utilisats sense restriccions.

El nomenat historiador català Vicens i Vives, en la seua célebre obra «Aproximación a la Historia de España», expressa que un Decret de Nova Planta va eliminar l’antic règim de privilegis i furs dels comtes feudals, beneficiant inesperadament a Catalunya en brindar-li les mateixes oportunitats que a Castella dins de la monarquia comuna.

Inclús el destacat catedràtic català Emili Giralt menciona en el seu manual d’història que la Barcelona conquistada per Felip V era una ciutat d’estil medieval, sent un eixemple notable d’immovilisme. La modernisació de Catalunya i el seu creiximent es varen produir a costa del decliu del Regne de Valéncia, ya que poc després del Decret de Nova Planta, es va desviar cap a Barcelona el pas de 25.000 hòmens en camí a la conquista de Sicília i Cerdenya, lo que va revitalisar el comerç, l’artesania textil, el calcer i l’indústria.

En 1718, Felip V va prendre mides per a protegir l’indústria catalana en prohibir l’importació de teixits d’Àsia i China. Esta decisió va marcar l’inici d’un notable creiximent demogràfic en Catalunya, que va passar de 350.000 habitants en 1708 a 817.000 en 1787.

Durant el periodo comprés entre 1745 i 1770, el port de Barcelona va experimentar un auge gràcies al comerç ultramarins, consolidant-se com el més important d’Espanya. En esta época, no solament s’exportaven teixits i calcers, sino també productes com el vidre de Mataró i el paper d’Olot.

L’impuls donat per Felip V i el govern de Madrit va ser fonamental per al desenroll de la viticultura en Catalunya, facilitant l’exportació de vins a Amèrica i fomentant el creiximent dels ceps en l’Empordà i el Penadés, regions que posteriorment donarien orige al reconegut cava, en tota la seua riquea i prestigi actual.

El reconegut historiador Marcelo Capdeferro expressa en la seua obra «Otra Historia de Cataluña» (pàgina 371) que el notable desenroll experimentat en Catalunya en diversos àmbits es deu a la pau, l’orde i la laboriositat del poble, aixina com a l’eliminació d’institucions anacròniques i oligàrquiques en menys de cinquanta anys. Esta opinió és compartida per atres historiadors com Vicens i Vives, Emilio Giralt, Henry Kamen, Antonio Pons, André Laborde i el professor Tamames.

Valéncia va ser la més afectada en 1745, quan el seu port i economia varen iniciar un decliu prolongat. Segons un professor d’història, la rivalitat entre Catalunya i Valéncia ha segut constant a lo llarc dels sigles, en fluctuacions opostes en el seu desenroll econòmic. La deterioració econòmica de Valéncia no va provindre d’Almansa, com alguns intenten afirmar, sino dels seus veïns del nort, els qui varen buscar traure profit a costa dels valencians. Esta situació ha persistit a lo llarc del temps, afectant el creiximent econòmic de la regió.

El  25 d’abril, els manifestants galliponters han segut descrits com «tontos útiles»mecs útils per aquells que duen en si el verdader «mal de Almansa» des del nort, segons archius i historiadors catalans respectables. Mentres els tramposos menten, els mencionats «tontos útiles» són els qui els creuen.

Per Pedro Fuentes Caballero

President de l’Associació cultural Roc Chabàs de Dénia

La llengua utilisada en este escrit es la oficial de la valenciana (Normes d’El Puig).