La difusió del terme “País Valencià”, per a fer referència a les terres valencianes, ha segút u dels punts bassics dins l’estructura que s’anà forjant pels anys cinquanta, i que representava la continuitàt dels afanys imperialistes de Prat de la Riba, el qual i en un articul publicàt en “La Senyera”, el 12-1-1907, dia: “…parlem de la Catalunya gran, que no és el Principat tan sols, ni Mallorca, ni el Rosselló, ni Valéncia, sinó València i Mallorca i el Principat i el Rosselló i tots alhora. Tots som uns, tots som catalans”.

L’estructura a la qual havia fet referència abàns, no es atra que la de “Països Catalans”, versió moderna de la “Catalunya gran” de Prat de la Riba.

U dels personages que mes varen contribuir en Valéncia a que la idea dels “Països Cata­lans” prenguera cos i fora acceptada de bon grat per un determinàt sector universitari allà pels anys xixanta, fon Joan Fuster, autor de l’“opuscle” que portava per titul “Qüestió de noms”, en el qual i com ara vorém, deixa ben clar quin es el motiu pel que s’ha d’utilisar la denominació “País Valencià”, quan s’haja de fer referència a les terres valencianes.

Es en l’any 1962 quan Joan Fuster publicà l’esmentàt “opuscle”, ilustràt en les primeres planes, per un mapa dels “Països Catalans”, i a on en parlar de la denominació del territo­ri, diu:

“…l’ideal fóra adoptar, no ja la forma ‘Ca­talunya Gran’, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l’ús de la paraula ‘Catalunya’. Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació ’el Principat’, per referir-nos a la Catalunya estricta…”

Mes avant seguíx dient:

“Més apta que la forma ’Gran Catalunya’ o ‘Catalunya Gran’ és la de ‘Països de Llengua Catalana’. I millor encara la de ‘Països Cata­lans’, que tant s’ha estès en els últims deu anys… Països Catalans té, en primer lloc, l’avantatge de la concisió i de la ‘normalitat’. En té, de més a més, un altre que provisional­ment salva i acull les persistències dels parti­cularismes tradicionals: és un plural.”

A continuació concreta en les següents pa­raules:

“La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un ’caràcter’ local lleugerament distint. (…) Es lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflec­teixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afer­mi la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar.”

Finalment diu:

“… ‘Països Catalans’. I després ‘Principat’, ’País Valencià’, ’llles Balears’, ‘Rosselló’, ‘An­dorra’. És probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyoran­ces personals mirin amb disgust algunes d’aquestes denominacions. iPer què ’llles’ i no ’Regne de Mallorca’? iPer què ’País Valencià’ i no ’Regne de València’ o ‘València’? … I per què mantenir ‘Principat’ quan deixem de banda els ’regnes’ de les altres regions? No puc de­morar-me ara a justificar una per una aquestes solucions (…) Diré només que són, tot ben sos­pesat, les solucions més utils, tant des del cantó local respectiu com des de l’angle de la co­munitat.”

Després de llegir detingúdament els plan­tejaments de Fuster, no crec que hi haja ningú que puga dubtar respecte al significàt i funció que el “pancatalanisme” li ha designàt a la de­nominació “País Valencià”. Com hauràn pogút comprovar, Fustér no pot demorar-se a expli­car lo que ell matéix es pregunta en l’ultim paragraf, simplement perquè això que ell planteja, i én la història en la ma, no te explicació o justificació possible.

Si a tot açò li afegim que la denominació “País Valencià” no te mes antecedents que l’havér segút usada en un cert nivéll, durant la Se­gona República i no precisament en el sentit que li dona Fustér, sinó pel simple fet de resultar refractari per als republicans, el terme “Regne de València”, el qual era consideràt monarquisant.

Les conclusions que se poden traure a la vista de lo expòst, son que, en primér lloc, la denominació “País Valencià” no te antecedents histories, manco encara si la posém front a les atres denominacions que per sa tradició multisecular i plena vigència, definixen én molta mes propietàt les terres valencianes, en son contèxt politic, històric i culturàl, i en segón lloc, com ha quedàt demostràt, l’acceptació del terme “País Valencià”, equivaldria a donar via lliure als plantejaments que tenen com a fi la inte­gració de les terres valencianes dins l’anti-historic engendre que suponen els “Països Ca­talans”.