Les estàtues són una manera de rendir homenage ad alguna persona. Estes es situen en places, glorietes i uns atres llocs visibles i de fàcil accés per a que tot lo món les puguen vore i admirar, tan en el sentit del treball escultòric, com en el sentit de la persona que representa l’estàtua.

En este sentit, en Valéncia hi ha un bon cabaç d’estàtues que complixen a la perfecció la seua finalitat, pero en esta ocasió vullc parlar de l’estàtua que està situada en el que pot ser, el lloc més emblemàtic de Valéncia, l’actual Plaça de l’Ajuntament, la qual ha tingut les diverses estàtues que vaig a citar per orde cronològic.

José de Ribera, (1591-1652) nomenat «el Españoleto», obra de l’escultor Mariano Benlliure (1862-1947), que estigué en la plaça des de 1903 a 1931.

Casi simultàneament s’instalà una font dedicada José Campo Pérez (1814-1889), més conegut com el Marqués de Campo, també obra de Mariano Benlliure, instalada en la plaça des de 1909 a 1933. Francisco Franco Bahamonde (1892-1975), obra de l’escultor José Capuz Mamano (1884-1964), que estigué en la plaça des del 1 d’abril de 1964 fins al 9 de setembre de 1983.

(Com apunt històric comentar que, esta estàtua fon una còpia de la que havia en Madrit, la qual fon inaugurada el 18 de juliol de 1959, i retirada el 17 de març de 2005, també obra de l’escultor José Capuz Mamano).

Passats uns anys d’haver retirat l’escultura eqüestre de Francisco Franco, Maria Dolors Garcia Broch (1938), regidora d’Acció Cultural, en molt d’encert al ser una persona que sempre ha estat al costat del valencianisme, propongué dedicar-li una estàtua al morellà Francesc de Vinatea (1273-1333).

Esta proposta fon acceptada i aprovada el 12 de juny de 1992, i despuix de propondre diverses ubicacions i, sobre tot, qual d’elles seria la més adequada per a tan insigne personage de la nostra història valenciana, es decidí que ocupara un lloc d’honor en la Plaça de l’Ajuntament, prou a prop de l’actual font i mirant cap al carrer de Sant Vicent.

L’escultura de Francesc de Vinatea està fosa en bronze i és obra de l’escultor de Navaixes (Castelló), Manuel Rodríguez Vázquez (1937), la qual s’inaugurà oficialment el 6 d’octubre de 1993, tres dies abans de la celebració del Dia de la Pàtria Valenciana.

L’estàtua de Francesc de Vinatea està realisada a tamany natural, (encara que en realitat és un poquet més alta que una persona per a que vista en perspectiva parega que està realisada en tamany natural), mostrant-lo de peu, subjectant en la mà esquerra un llibre que represente al llibre de «El Furs de Valéncia», que són el conjunt de lleis que jurà el rei Jaume I (1208-1276), nomenat «el Conquistador» en 1261, fundador del Regne de Valéncia, i per les quals es regí el mateix fins a 1707. I en la seua mà dreta oberta senyala a terra, com quan es donen mil raons parlant en la veritat en la mà.

Vist robes de les que s’utilisaven en el sigle XIV, com deu de ser, destacant el mocador a modo de turbant del cap en grans dimensions.

L’estàtua està situada sobre un pedestal de planta quadrangular, en unes dimensions, a ras de sol, d’uns dos metros de costat, i una altària d’uns sis metros. En això tenim que el pedestal és massa gran en comparació de l’estàtua que soporta, puix realment, el pedestal és molt més gran que l’estàtua.

Vist el pedestal des del seu front, al seu costat dret, hi ha un escut de la ciutat de Valéncia en grans dimensions, i al costat esquerre, també en grans dimensions, té l’escut del Govern Valencià, és dir, el de la Generalitat de Valéncia.

En el seu front lluïx una placa laudatòria en la següent llegenda:

«Valéncia Cap i Casal del Regne a Francesc de Vinatea. Any 1993»

I en la part posterior lluïx una atra placa laudatòria en la següent llegenda:

«Francesc de Vinatea Jurat de la Ciutat impedí en 1333 a Alfons II el Contrafur de Valéncia a favor de l’infant Ferrando fill de Leonor de Castella»

Continuant esta llàpida en la frase que pronuncià el rei dirigida a la que fon la seua segona esposa, Leonor de Castella (1241-1290), despuix de l’intervenció de Vinatea de la que parlaré més avant:

«Reina reina el nostre poble és franc e no és així subjugat com lo és el poble de Castella car ells tenen a nos com a Senyor e nos a ells com a bon vassals e companyons Afons II el Benigne rei de Valéncia».

Una vegada en este punt, cal recordar allò que li donà a Francesc de Vinatea la seua valia històrica per a que estiga representat en una estàtua en un lloc tan privilegiat en Valéncia cap i casal, i dins del món valencià i valencianiste.

Per a fer açò, hem de remontar-nos a 1333, any en que el morellà Francesc de Vinatea és nomenat Jurat, arribant a ser Jurat en Cap, és dir, primer Jurat de Valéncia. Ací cal comentar que els Jurats, dins del Regne de Valéncia, eren poder eixecutiu suprem de la ciutat de Valéncia.

En eixe mateix moment històric, el rei de Valéncia era Alfons II (1299-1336), nomenat «el Benigne», el qual estava casat en segones núpcies en l’infanta Leonor de Castella (1307-1359), filla del rei Ferran IV de Castella i de Lleó (1285-1312). El matrimoni tingué dos fills, sent el primogènit l’infant Ferran d’Aragó (1329-1363).

Ara cal dir, que és lo important, que el rei volgué dividir el Regne de Valéncia per a entregar a l’infant Ferran d’Aragó alguns dels territoris del Regne de Valéncia com Castelló, Borriana, Alacant, Xàtiva, Alzira, Morella i Sagunt, els quals estaven baix al jurisdicció real i no de cap noble. En este punt és precís remarcar i fer força en dir que, la divisió del Regne de Valéncia estava expesament prohibida en els Furs de Valéncia. Aixina, en esta acció que volia fer el rei, estava per sancer fòra de la llei d’eixe moment.

Les poblacions afectades acodiren a parlar en el Jurat en Cap de Valéncia Francesc de Vinatea, puix si eixa decisió del rei arribava a fer-se realitat, perdrien la seua representació en les Corts i vorien minvats els seus interessos.

Francesc de Vinatea atengué a lo que els valencians li digueren i en totes eixes raons, s’anà a parlar en el rei, encara que sabia perfectament, que este lo podria manar matar. Encara aixina, d’avant del rei s’expressà d’esta manera:

«Me maravelle del senyor rei i de tot el seu Consell, de les donacions que ha consentit, quan no podia separar les dites viles del Regne de Valéncia, si ho feya Valéncia no seria res; pero ells no consentirien les dites donacions, les contradirien i que se maravellava d’ell i del seu Consell i els nomenava traïdors. (…) No canviarem d’opinió, encara que em separe el cap del coll, o nos mate a tots, i vos promet senyor que si nos morim, no escaparà algun d’estes que són ací, tots moriran a espasa i vos senyor i la reina i l’infant el Senyor Ferrando».

En escoltar estes paraules, el rei Alfons II, com he citat abans, es retractà de lo que volia fer.

Realment l’estàtua no destaca per ser una obra espectacular en sí mateixa, pero mereix la pena visitar-la, i sobre tot per als valencians, és un símbol de força i fermea davant un atac contra el nostre benvolgut Regne de Valéncia. No deixeu de vore-la i omplir-vos de la seua història.