L’ensagiste i falangista Joan Fuster nos presenta en «Nosaltres els Valencians » una interpretació de l’història del poble valencià que considerem inacceptable. Primer, examinem les seues afirmacions i després expondrem la nostra opinió al respecte.

 

Fuster sosté que existixen dos comunitats, dos cultures i dos llengües antagònica: la catalana i la castellana. En la seua obra menciona: «Hi ha valencians de llengua catalana i valencians de llengua castellana».

 

Segons Fuster, per als valencians de llengua castellana, el terme «País Valencià» no significa res. La província, de la mateixa manera que abans el Regne, es considera un mer engranage administratiu, i això és lo únic que té alguna rellevància per a ells.

 

El restant els resulta alié: la zona catalana, en la seua llengua i la seua forma de ser, els apareix com un món construït sense la seua participació. I no deixen de notar que este menut món és «lo que és valencià».

 

Els valencià-catalans no conseguixen trobar la manera de conciliar elements que els resulten estranys: aragonesos, catalans i murcians. Fuster continua:

 

«Nos agrade o no, el fet és que hi ha dos tipos de ‘valencians’ que són impossibles de fusionar en un solament. Açò representa un obstàcul per als valencians de la zona catalana en la direcció que deuria ser i que és el seu únic futur normal: els països catalans«.

Per a Fuster, el cridat «país valencià» deuria estar compost únicament per els qui ell denomina catalanoparlants.

 

De Fuster a la «tercera via»
En el lloable intent d’harmonisar «abdós comunitats culturals» —que Fuster considera antagónicas— va sorgir fa algun temps una denominada «tercera via», que sembla materialisar-se en el llibre De Impura Natione dels professors I. Mira i D. Mollà. Estos acadèmics, partint dels postulats de Fuster sobre l’existència d’una «dualitat d’essències nacionals” —una catalana i una atra castellana— en les que es dividix la nostra actual Comunitat, afirmen que existixen dos realitats ètniques distintes, dos cultures diferenciades i dos llengües diverses: la catalana i la castellana.

 

La diferència fonamental entre els autors de Impura Natione i Fuster radica que consideren que la «dualitat» de «essències nacionals» deu vore’s com dos parts d’una mateixa tisora, i en conseqüència, el punt d’unió entre Castella i Catalunya… el seu punt equidistant. Esta és la seua fortalea i la seua debilitat. Els defensors de la «tercera via» no aborden, al meu juí, la qüestió de si, en profundisar en lo que Unamuno cridaria la intrahistòria valenciana, podria sorgir una visió autòctona de la nostra història.

 

Crec que si férem este esforç, podríem verificar si l’afirmació de Fuster sobre l’existència de dos cultures antagònica, la castellana i la catalana, és certa o si, pel contrari, és possible una interpretació «mestiça” i no «criolla» de la nostra història, encara que insistixc que esta siga bilingüe.

 

Interpretació autòctona
Advoquem per una interpretació integral de l’història de Valéncia, tenint en conte les époques prejaumista i jaumista. És fonamental profundisar en el periodo prejaumista, ya que este determina en gran mida no solament l’història jaumista, sino tota la superestructura cultural, les nostres pautes de conducta, la tipicidad de les nostres festes i folclores, actituts, etcétera.

 

Considerant la intrahistòria valenciana, o lo que és lo mateix, el periodo prejaumista i el posterior a l’arribada del invasor Don Jaume I, podríem concloure que existix una única realitat econòmica, social i cultural, i, per tant, una única cultura valenciana que reflectix esta realitat, encara que siga bilingüe.

 

Des de la nostra perspectiva, resulta una autèntica aberració històrica ignorar tretze sigles d’història valenciana previs a Don Jaume. És insostenible afirmar que l’història del poble valencià comença en l’arribada de Jaume I en 1238, i per lo tant, és inacceptable, com a conseqüència llògica, una interpretació «criolla» de l’història valenciana.

 

En tot cas, i si volem continuar en l’analogia de creuament de races i de sanc, deuríem afirmar que lo únic que cap és una interpretació «mestiça» de l’història del poble valencià, o lo que és lo mateix, una interpretació autòctona de la mateixa.

 

Per Pedro Fuentes Caballero

 

(Publicat anteriorment)