Com si fora un dogma de fe, d’eixos que s’han de creure a soles perque sí, sense atendre a cap tipo de raons i explicacions filològiques i lexicogràfiques, com caldria que fora en este i uns atres casos similars quan es parla de llengua, els catalanistes més acèrrims de dins i fòra de les nostres terres valencianes, fa décades, arribant inclús al dia de hui, que estan adoctrinant a tot lo món, sobre tot als nostres chiquets i als nostres jóvens des de totes les institucions acadèmiques, començant des de la guarderia fins a arribar a l’Universitat, en la mentira que és la mare de totes les mentires en respecte a la llengua valenciana, dient-los i obligant-los a estudiar, interiorisar, i gravar en els seus enteniments, que la dolça llengua valenciana és un simple dialecte de la grossera parla catalana.

 

Pero, per a tindre bona informació, s’ha de recórrer sempre a les bones fonts alluntades de tota contaminació que vinga dels territoris entre el nort de Castelló i el sur de França.

 

És per això vaig a recórrer al gran Agustí Galbis, el qual en el seu artícul «Liber amici e amati», comentava que el bateig de la llengua valenciana com a tal i en eixe nom «valenciana», podria datar-se en 1335 gràcies a una exposició feta en el llibre que dona títul al seu artícul «Liber amici et amati» («Llibre de l’amic i amant») escrita en el foli 34v del manuscrit «N. 250. sup» que es troba en la Biblioteca Ambrosiana de Milà, escrit originàriament en llatí.

 

Esta exposició diu aixina:

«Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo».

(Image 1 en la secció Veritat Històrica & Image 2 en la secció Píndoles de Veritat)

 

Que en valencià vol dir:

«Esta exposició fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discípul de Ramon (Llull). Començada en Valéncia el mes de decembre i acabada el mes de març de 1335. Deu siga lloat».

 

No hem d’oblidar «volumine in lingua valentina composito» («volum compost en llengua valenciana»), i la data, 1335.

 

En canvi, també en el mateix artícul, Agustí Galbis nos comenta que, el possible bateig de la grossera parla catalana (si cal dir que ha sigut batejada), podria datar-se en 1362, quan el rei Pere IV d’Aragó (1319-1387), nomenat «el Cerimoniós», manà que «el Lanzarote fora traduït… en llengua catalana».

 

Esta afirmació la fa Agustí Galbis basant-se en part del discurs de digué Antonio Rubió Lluch (1865-1967), en 1930 en la Real Acadèmia Espanyola quan en ell digué, «nos parece asistir a su solemne bautizo…» («nos pareix assistir al seu solemne bateig…»). El de la llengua catalana. I com podem comprovar no assevera que siga el verdader bateig de la llengua catalana, sino que «nos parece asistir a su solemne bautizo…». És dir, potser. Pero també potser que no.

 

Tenint en conte que entre la data del bateig d’abdós llengües hi ha vintisset anys de diferència i, que el primer bateig fon del de la llengua valenciana, no pot ser que esta bella llengua siga un dialecte del grosser català, sino que en tot cas, si cal, deuria de ser al contrari. Puix és del tot impossible que aparega en primer lloc el dialecte i prou anys despuix aparega la llengua mare.

 

Tot això sense contar que els Furs de Valéncia que el rei Jaume I d’Aragó i de Valéncia (1208-1276) nomenat «el Conquistador» li donà a Valéncia en 1238, ordenà en 1261 que es traduïren del llatí en que estaven escrits, a la llengua que parlava i entenia el poble, que era la llengua valenciana, o be, un primigeni valencià. I unes atres consideracions històriques a les que no vaig a fer menció en esta ocasió.

 

Aixina que a soles basant-nos en lo expost, tenim informació i fonamentació ausades i perfectament vàlida per a poder afirmar alt, clar i ras, que l’idioma valencià, que la llengua valenciana, no és de cap de les maneres un dialecte de la grossera parla catalana, ¡per supost que no! En tot cas seria al contrari, que eixa grossera parla dels que viuen entre el nort de Castelló i el sur de França, ben podria ser un dialecte de la dolça llengua valenciana. Encara que saben ausades que el català modern és a soles un invent d’un químic en aspiracions de llingüiste.

 

Este fet històric deuria ser tingut molt en conte per tot lo món, i sobre tot pels valencians i valencianistes, puix d’estos «erros» anacrònics s’aprofiten quines defenen els postulats catalanistes ya que molts valencians i valencianistes que defenen la llengua valenciana a mort, no coneixen la seua història i no els poden rebatre als catalanistes com calguera fer.

 

Mai hem d’oblidar estes dates i tindre molt clar que és del tot impossible que primer aparega el dialecte i vintisset anys despuix la llengua mare.

 

Açò és tan destrellat com si yo diguera que he naixcut abans que mos pares. O com si algú diguera que s’ha delectat en un sol de violí abans de que s’inventara este instrument musical.

 

 

¡Vixca la llengua valenciana lliure i sobirana!