Per la música a l’adoctrinament

BLOG

Per La Música A L'adoctrinament

Escrito porJuan Benito Rodriguez y Manzanares

Juan Benito es un escritor, articulista, poeta, creador de la Rima Jotabé y codificador de la lengua artificial Valjove. Además es uno de los grandes defensores de la verdad histórica de la lengua valenciana y una persona muy conocida en el ámbito cultural de Valéncia.

13 de Mayo de 2024

Per la música a l’adoctrinament

 

Sempre la música feta cançó, ha estat al costat de tots nosatres, pero sobre tot al costat dels més jóvens, que són principalment les persones que consumixen en més assiduïtat la música del moment, eixa que està de moda, eixa que arrossega les voluntats cap a un lloc en concret i fiquen en peu el cors que coregen la melodia que més els agrada… o les consignes i màximes socials i polítiques d’un moment històric, puix la música sempre ha segut un bon model per a la transmissió d’idees polítiques.

En este sentit podem citar cançons com «No passaran», que han cantat un bon cabaç de solistes i grups; O per citar una atra «Sunday bloody sunday», del grup irlandés U2.

I tot el potencial que tenen les cançons per a influir i adoctrinar als jóvens, ho ha sabut l’esquerra perfectament des de sempre, puix esta ideologia, en molts cassos extremista, a sovint és l’única que fa us d’este sistema d’adoctrinament massiu de la joventut, acompanyant-la d’entrepans debades o sense pagar entrada per a deixar-se adoctrinar.

I açò és un extrem que tots els que pentinem canes sabem ausades. A soles cal recordar grups com La Gossa Sorda, desaparegut gratament en 2016, pero que deixaren la llavor per a que uns atres grups del mateix tall, continuen la seua tasca adoctrinadora com ho fa actualment Apologia, grup que no a soles adoctrina, sino que inclús en les seues actuacions trauen banderes «antifeixistes», deixant molt clar a tots quina és la seua ideologia.

Pero lo més roïn de tot és que els jóvens que acodixen a vore’ls, aplaudixen i coregen les cançons en una total simbiosis en el grup que està dalt de l’escenari, fonent-se en un sol crit anti sistema, i en una clara càrrega ideològica i en alguns casos inclús partidiste.

No cal oblidar que les cançons es dividixen en dos parts, la música interpretada pels diferents instruments, guitarres, baixos, bateries… i la lletra, cantada per un soliste o pel cantant d’un grup, i abdós parts són fonamentals, puix la música és la que ha de ser apegadiça per a que nos sone bonica la cançó, nos agrade cantar-la i siga fàcil de recordar, i d’una atra banda la lletra, la qual nos ha de transmetre alguna cosa, alguns sentiments, algunes emocions, en les que pugam sentir-nos identificats. I, en uns atres casos, com del que estic parlant en est artícul, una ideologia, que mai sol ser bona, i una manera d’actuar front als que en eixe moment són els enemics per ad eixos grups, que en la majoria dels casos, són la dreta.

Pero, ademés, en l’àmbit valencià, també és molt important en la llengua en que s’està cantant, puix mentres que uns pocs grups i solistes canten en espanyol. Uns atres diuen que canten en valencià, quan realment ho estan fent en un perfecte català, sent esta una manera d’introduir eixa grossera llengua en els cors del jóvens, puix no hem d’oblidar que, les cançons que es deprenen de jove i nos agraden, nos acompanyen tota la vida, i si eixa cançó està cantada en català, tots els jóvens la cantaran en eixa manera de parlar per a sempre, fent-li costat ad eixa llengua i transmetent-la a tots i per tot arreu, fent-la cada dia més gran en detriment del valencià, el qual, al no tindre cantants o grups que la estiguen utilisant massivament, cada dia es queda més i més afonada. Pero potser que lo pijor siga que igual no hi ha grups i solistes que canten massivament en valencià perque, quan algú ho ha fet, o quan algú ho fa actualment, les esquerres ho tachen de fasciste i arremeten contra ells en força, fent que la gent no acodixca en massa a vore’ls, per tant, no arriben a estar plenament «de moda»; fent que les seues cançons no siguen comercials, i per tant, no interessant per tant a les discogràfiques, acabant, en molt cassos, a desaparéixer dissolts en la no res.

En este sentit alguns dels cantants i grups que han eixit en l’àmbit del Regne de Valéncia, diuen cantar en valencià, i potser que ells creguen que sí que estan cantant en valencià, pero la veritat és que qualsevol persona que haja estat en el sistema educatiu valencià, des de la guarderia fins a l’Universitat, i possibles màsters, els han estat inculcant el català com a llengua vehicular en tot el sistema educatiu, arribant al cas extrem de que, inclús els jóvens que han naixcut dins del sí de famílies valencià parlants i la llengua valenciana ha segut la seua llengua mare, acaben parlant en un perfecte català i en el seu accent més arraïlat i ranci, deixant a banda la llengua valenciana i el seu dolç i graciós accent. ¿Qué diria Don Pio si alçara el cap?

A soles cal esperar que algun dia la percepció de la llengua valenciana com a llengua vehicular en les cançons, (i en tots els aspectes de la vida), siga una clara realitat i que, l’influència nociva de les lletres adoctrinadores cantades en català, passen a ser part de l’història negra del Regne de Valéncia, i caiguen en un oblit del que mai ixquen baix cap concepte.

 

Per Joan Benet Rodríguez i Manzanares

Entradas anteriores

Fals Peno

Fals Peno

Fals Peno  Ya en 1900 el canonge i historiador Roc Chabàs va posar de manifest que és fals El Peno de la...

0 Comentarios

Enviar un comentario

Su dirección de correo electrónico no se publicará. Los campos obligatorios están marcados *