Fals Peno

Ya en 1900 el canonge i historiador Roc Chabàs va posar de manifest que és fals El Peno de la Conquesta que guarden en l’Ajuntament de Valéncia a modo de relíquia civil. “No és possible siga la bandera real la que té l’Ajuntament, perque la tela, pintura i paleografia de la data la denuncien com a obra del S.XVI o XVII“. No eren el que varen issar les tropes de Jaime I sobre la torre d’Ali-Bufat a rendir i conquistar la ciutat mora de Valéncia.( Tom de la província de Valéncia pg.550).

Atres investigadors han demostrat històrica i científicament esta realitat. A principis de 1990 quan la regidora de l’Ajuntament de Valéncia, María Dolores García Broch (a la que tinc l’orgull de contar entre les meues amistats) li va demanar al president del Colege d’Art Major de la Seda, Edison Valls, assessorament tècnic, este va contactar en els millors experts del textil en Alcoy. Varen detectar que el torçut dels draps no corresponia a l’época del supost orige del pendó

(s.XIII), sino del XV o XVI. Se’ls va propondre realisar la prova del Carbono 14 i estos la varen descartar perque era més rigorosa la Prova del Polen. La tesitura política de llavors va impedir a Lola G.Broch culminar la seua investigación. Encara que era un mer tràmit per a ratificar lo que experts ya varen corroborar. Abundaven les supostes relíquies en el S.XIV i XV. S’entreguen a les iglésies sense comprovar autenticitat ni procedència -tampoc disponien llavors de molts mijos-, hem de contextualisarmos en aquella época per a entendre la mentalitat ciutadana.

Cada relíquia donava prestigi a una iglésia (que proliferaven) i aixina fidelizaven als seus feligresos. Quant més prestigi o número de relíquies, més pelegrinage de feligresos i més donatius. No m’allargaré enumerant suposts fraus, pero per posar un eixemple, en Llíria tenen les plomes dels arcàngels Gabriel i Miguel.

El context polític al que em referia estava marcat per la pressió política d’aquells “valencians” anexionistes que combregaven en les falses teories de Fuster, a la seua volta adoctrinat per l’afany expansionista de l’utòpica “Gran Catalunya” els líders de la qual agraïen la seua fidelitat i llabor tergiversadora, otorgant-los la Creu de Sant Jordi, càtedra, llicenciatures ,doctorats, subvencions, homenages…per a que aleccionaran en el seu inventat territori de paisos catalans. Esta gent enaltia este fals pendó en detriment de la nostra Real Señera (la de tots els ciutadans de la Comunitat valenciana). Dien que era un invent dels “blaveros” “faches” del s.XX. Puix be, analisem:

En primer lloc, el Penó ,ni era català ni era de quatre barres roges. Els colors “flama i or” provenen del “conopeum” -insígnia imperial dels emperadors romans (Constantino)- copiats per l’Iglésia quan va voler dotar de poder imperial als seus Papes. Es va cridar Umbella-insígnia pontificial i és concedida pels Papes als temples en categoria de Basílica. El Papa Inocencio III va autorisar al rei d’Aragó Pedro II a usar els colors de l’estandart o Gonfalón de l’Iglésia com bula papal i a canvi el Rei cessava en el seu dret de nomenar Bisbes al seu caprig(alguna cosa habitual en els reis medievals) i declarar-se ell i els seus descendents i territoris, feudataris de la Santa Sèu. D’ahí que el seu fill Jaime I reconquistara cristianamente per a l´iglésia els regnes moros, com el Regne moro de Valéncia. Les barres d’Aragó llavors eren DOS, no 4, en s.XII i part del XIV, encara que el “horror vacui” provocara que alguns tallistes o pintors multiplicaren el número de barres en corfolls, doseles o sepulcros. Podem observar en la foto de D.Jaime I en dates propenques al Tractat d´Almizra en l’heràldica de 2 barres que exhibia en actes solemnes.

Real – Reino de Valencia 1412-1416

En la foto de la moneda del Regne de Valéncia (soport heràldic) veem les 2 barres. No existixen monedes en  Catalunya perque no existia Catalunya. El Regne de Valéncia sí falcava monedes d’argent i or en el títul de Regne de Valéncia.

L’antiga heràldica de 2 barres es va mantindre fins i tot hasda a 1400 i va perdurar com a arcaisme icònic quan el model de 4 barres es feya més Avant usual com en les cintes de seda que subjectaven els sagells reals segons protocol de Cancilleria en XIII i XIV:

Fernandez Dur (llei 1ª, títul XX, partida 3ª de les d’Aragó. Tradicions 1888, pg35: “…i esta corda de la qual el sagell penjara siga de diversos colors com a groga i colorada, ample i prima i estiga feta de manera que represente les nostres armes reals que són cinc faixes en luengo…”. Adjunt foto de les cintes del pergamí 28 del museu de Biar.

Jaume I, en les dos barres, en el còdex de les Cantigas (c. 1260), realisat baix la supervisió del seu gendre Alfonso X el Sabi, firmant del Tratat d’Almirra

Pergamí 28 del museu de Biar

En la biblioteca de París, per posar un eixemple -departament de manuscrits, sig. Reg. Ge B.8268 – està el dibuix més antic que es té de la Real señera valenciana. Un pergamí datat de 1410 on apareix el blau, la corona, etc.

En 1377 Pere II, el ceremonios li va otorgar al Regne de Valéncia entre atres honors, la consideració de Real a la nostra señera. Li va posar el blau i la corona per ser Regne i les dos “L” per ser dos voltes lleal sent sitiada en les guerres de Castilla i dels dos Pedros: “en els seues Reyals lletres que ell signa de sa ma, ço és en lo seu titol on es diu Rei darago de valentia i en L que és mijana lletra daquests nom valentía pinta de s ama una corona” (Manual de Consells nº17).

És l’única en el món en ranc real. Li rendixen honors militars en 21 salves a canonades, com als reis. D’ahí que no s’inclina davant ningú, sempre vertical, igual que un rei no s’inclina davant un atre, només davant Deu.

Ahí desmentim els afanys anexionistes de Fuster que dia: “amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels països catalans”.

Els “alfardons” de Paterna decoraven residències áuliques en la primigènia heràldica real de dos barres (Alfardó del Museu de Paterna).

En el sigle XV estava estructura Europa en una série de territoris importants, els regnes, que exhibien les seues senyes d’identitat heràldica en monedes i banderes. En l’ilustració:
1 Regne de Valéncia: barres i corona.
2 Regne d’Aragó: barres i creu.
3 Regne de Mallorca: barres i castell.
4 Regne de Sicília: barres i àguiles.
5 República de Florencia: florín de la ciutat.
6 Regne de Castella: castell.
7 Regne de França: flor de lis.
8 Regne d’Hongria: barres i creu patriarcal)

No senyor, ni confederació catalano-aragonesa, puix Catalunya no existía com vaig explicar l’any passat en l’artícul sobre El Tractat de Corbeil, ya que eren Marca Hispànica els seus comtats i pertanyien a França. Ni nos varen impondre una llengua, ni la Señera és un invent facha recent. Vàrem ser de regnes més importants de l’Imperi, en moneda pròpia, cultura i historia sense parangón. En una Señera Real que és de tota la Comunitat i no només de la capital. Aixina que a vore si comencem a valorar lo d’ací sinse mirar tan per allá.

Image esquematizada en dos barres i blava, comprensible en una época a on el nostre Regne era marginaten l’Imperi d’Espanya. No obstant, quan Salvatore de Mesina la va pintar en 1631, recordava el blau de nostra ensenya en el sigle XV i, en un gran mapa en les principals banderes europees (la francesa sobre la ciutat de París, l’anglesa sobre Londres, etc.) no va oblidar la nostra. L’anacronisme de destacar Granada —llògic antany, quan el regne musulmà era poderós en el 1400—, reflectix el model medieval utilisat. I l’extrema dreta dels Joan Garí seguirà negant el blau.

Per Noelia Piquer Esteve

(Publicat anteriorment)