BLOG

Història d’una mort que ni ha arribat, ni arribarà

BLOG Història D'una Mort Que Ni Ha Arribat Ni Arribarà Juan Benito Manzanares

Escrito por Juan Benito Rodriguez y Manzanares

Juan Benito es un escritor, articulista, poeta, creador de la Rima Jotabé y codificador de la lengua artificial Valjove. Además es uno de los grandes defensores de la verdad histórica de la lengua valenciana y una persona muy conocida en el ámbito cultural de Valéncia.

20.12.2023

Història d’una mort que ni ha arribat, ni arribarà

 

En 1932, en Castelló de la Plana, es firmà un breu escrit en algunes simples normes ortogràfiques que han passat a l’història com les «bases de Castelló». L’escrit té una molt curta extensió, per lo tant, les seues directrius gramaticals són totalment insuficients per a normativisar la llengua valenciana, evidentment. Ademés, estes bases tenien a soles un caràcter provisional i transaccional, reconeixent-se en el seu preàmbul que, segurament són imperfectes i que:

«a les noves generacions corresponia perfeccionar-les i millorar-les».

Ara be, quines foren els signants d’este minúscul text, puix per a que tots ho sapiam, compartixc ací els noms dels cinquantadós firmants per orde alfabètic, les seues ciutats d’orige i les seues professions.

 

NomCiutatProfessió
Francesc Alcayde VilarValénciaProfessor universitari
Maximilià Alloza VidalCastellóPeriodiste
Francesc Almela i VivesVinaròs (Castelló)Historiador i escritor
Pasqual Asins i LermaValénciaEscritor i poeta
Joan Beneyto PérezLa Vila Joyosa (Alacant)Juriste i escritor
Francesc Bosch MorataXàtiva (Valéncia)Mege i professor
Francesc Caballero i MuñozValénciaPoeta
Emili Calduch FontCastellóEscritor
Francesc Carreres de CalatayudValénciaEscritor
Salvador Carreres ZacarésValénciaHistoriador, Croniste de Valéncia
Angelí Castanyer FontHuéneja (Granada)Polític i escritor
Lluís Cebrian IborValénciaPoeta
Emili Cebrian NavarroValénciaPeriodiste i polític
Enric Duran i TortajadaValénciaPoeta i dramaturc
Ferrando Escrivà CantosSagunt (Valéncia)Pintor i dibuixant
Francesc Figueras PachecoAlacantJuriste, escritor i arqueòlec
R.P. Lluís Fullana i MiraBenimarfull (Valéncia)FILÒLEC, escritor i historiador
Honori Garcia i GarciaLa Vall d’Uxó (Castelló)Notari i historiador
Emili Gómez NadalValénciaHistoriador i articuliste
Constantí Gómez SalvadorValénciaPintor
Nicolau-Primitiu Gómez SerranoSueca (Valéncia)Historiador i escritor
Salvador Guinot VilarCastellóPolític i escritor
Gayetà Huguet i SegarraCastellóPolític i escritor
Ramon Huguet i SegarraCastellóArticuliste
Antoni Igual UbedaValénciaHistoriador i escritor
Eduart Lopez-Chavarri i NavarroValénciaCompositor, músic i escritor
Teodor Llorente i FalcoValénciaPeriodiste i escritor
Miquel Martí EsteveCastellóArquitecte
Eduart Martínez i FerrandoValénciaPeriodiste i escritor
Francesc Martínez i MartínezAltea (Alacant)Historiador i folcloriste
Felip Mateu i LlopisValénciaHistoriador i bibliotecari
Enric Navarro i BorràsValénciaEscritor
Bernat Ortí BeneditoValénciaMestre i escritor
Josep Pasqual TiradoCastellóEscritor
Miquel Peña MasipCastellóMege i polític
Adolf Pizcueta AlfonsoValénciaPolític i promotor cultural
Joan Batiste Porcar RipollésValénciaPintor
Joaquim Reig i RodríguezValénciaPolític i empresari
Lluís Revest i CorzoCastellóHistoriador i archiver
Lluís Sales i BoliCastellóEscritor, pintor i folcloriste
Carles Salvador i GimenoValénciaPoeta i gramàtic
Àngel Sànchez i GozalboCastellóMege i escritor
Manuel Sanchis GuarnerValénciaHistoriador i escritor
Josep Sanchis i SiveraValénciaCanonge i historiador
Joan Simó i MatutanoCastellóBibliotecari
Enric Soler Gómez i GodesCastellóMestre
Llorenç Sorlí i BallesterCastellóElectriciste i empresari
Maximilià Thous i LlorensValénciaPoeta i escritor
Maximilià Thous OrtsPravia (Astúries)Periodiste i escritor
Leopolt Trénor PalavicinoValénciaEscritor
Ignaci Villalonga VillalbaValénciaAdvocat i polític

 

En el llistat anterior trobem escritors, poetes, historiadors, bibliotecaris, archivers i uns atres oficis relacionats més o manco en les lletres; pero també trobem polítics, advocats, meges, arquitectes, pintors, juristes , empresaris, canonges, compositors, músics, i unes atres professions, com electriciste, que poc o res tenen que vore en la llengua valenciana ni en cap atra llengua en ningun dels seues àmbits.

Mes, també podem comprovar que filòlecs, que són realment les persones que estan facultades per a poder parlar de llengua de manera fefaent, en criteri professional i en tot el trellat que es necessita per a poder normativisar una llengua, a soles hi ha una persona entre les cinquantadós que firmaren eixes chicotetes i insulses bases, el R.P. Lluís Fullana i Mira. Açò és com si a soles haguera un cardiòlec per a firmar un tractat de cirugia cardiovascular, entre cinquantadós persones de molts distintes professions que res o poc tingueren que vore en el tema cardiovascular.

Ademés en Castelló no és realisà cap tipo de congrés en el que uns ponents qualificats defengueren unes ponències; unes postures; uns postulats en els que es pogueren debatre lo que era millor i més adequat per a la milenària llengua valenciana filològicament parlant; a soles existix una «declaració» que, lliteralment diu que és un, «acort transaccional». Ademés, casi mos hem de prendre a broma la frase que diu:

«les autoritats filològiques que les firmaren mantenen els seus punts de vista científics».

¿Punts de vista científics? Esta frase no té trellat en este text i ademés està totalment fòra de context, puix de nou vullc recordar que l’únic filòlec que firmà eixes transaccionals bases fon el R.P. Lluís Fullana i Mira, és dir, que el caràcter científic, podria ser molt discutible per no dir nul, puix llevant al Pare Fullana, els demés firmants poc podrien aportar de bo a la llengua valenciana, i per extensió, a cap atra llengua. Ademés en eixe chicotet text, per cert escrit de molt mala manera i en un fum de tachons, es diu lliteralment:

«ad eixes autoritats i a la nova generació d’estudiosos pertany la cura i la missió, prou pesada i prou llarga, d’anar rectificant i millorant un sistema, -a base també, naturalment, d’amples acorts- que deixant a una banda unes atres raons no pot ser tan madura com deuria».

Evidentment est últim paràgraf mai s’ha tingut en conte, puix mai han hagut «amples acorts», puix la política ha embrutat des de molt llunt a la llengua valenciana, per a que aixina esta poguera ser moneda de canvi en els embrolls polítics en els que la han clavat.

Vullc apuntar ací també, que Manuel Sanchis Guarner reconeix en la, «Enciclopèdia de la Regió Valenciana» que:

«En una reunió celebrada en Castelló de la Plana el 21 de decembre de 1932, els representants de les entitats i publicacions valencianistes, animats per un plausible esperit de concòrdia, acceptaren unes normes ortogràfiques que són una adaptació de les de l’Institut d’Estudis Catalans».

Estes declaracions són dignes de tindre molt en conte, puix Sanchis Guarner fon u dels firmants de les bases de Castelló i deixa molt palés que era conscient de que eixes bases que firmaren són una copia de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, i s’alluntaven moltíssim del valencià com a llengua vehicular que sempre s’ha parlat en el Regne de Valéncia, puix ya des de 1878, Lo Rat Penat tenia una ortografia unificada valenciana i, posteriorment en 1915 la Real Acadèmia de Cultura Valenciana també. Pero pareix ser que en ¿l’acort? de Castelló, prou posterior a les dates citades en este paràgraf, políticament pesava més que el treball de tots els filòlecs i estudiosos de la llengua valenciana de totes les époques de l’història.

També cal recordar que, un any despuix de firmar eixes bases de la discòrdia, el R.P. Lluís Fullana i Mira, podrirem dir que s’arrepenedí d’haver-les firmat, puix ningú millor que ell per a saber que lo que havia firmat no era lo correcte, i aixina, en 1933, a soles uns mesos despuix de firmar eixes roïnes bases, reedità les seues «Normes d’Ortografia Valenciana», que discrepaven prou de les bases de Castelló i feen costat a la verdadera llengua valenciana. Ademés, en 1979, la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, elaborà una nova gramàtica per a la llengua valenciana, i esta obtingué una acceptació sense precedents i una adhesió unànim d’intelectuals i institucions a la mateixa. És per això que en l’acte celebrat el 7 de març de 1983 en el Real Monasteri de Santa Maria d’El Puig, esta nova gramàtica fon oficialisada i ademés, acceptada per la Comissió Mixta de Bilingüisme i, publicades per la Secretaria General Tècnica de la Conselleria d’Educació del Consell Valencià. Esta nova gramàtica es denominà com «Les Normes d’El Puig», per haver-se firmat en eixe emblemàtic Real Monasteri. I com sol passar, una nova actualisació de la gramàtica anula les anteriors, motiu suficient per a que esta nova gramàtica de la llengua valenciana, ben estudiada i feta en tot trellat i utilisant tots els criteris filològics existents, haguera derogat les chicotetes i breus bases firmades en Castelló, pero la veritat és que no fon aixina; és més, l’Ajuntament de Valéncia és ratificà en no utilisar les «Les Normes d’El Puig», i totes les institucions i entitats públiques valencianes en Rita Barberá i Eduart Zaplana, com a caps visibles de l’Ajuntament i la Generalitat Valenciana respectivament, continuaren utilisant oficialment les caduques i a totes llums insuficients, bases de Castelló.

Pero lo més sorprenent estava per arribar, puix el 17 de setembre de 1997, Eduart Zaplana anuncià en el debat de política general, que encarregà al Consell Valencià de Cultura (CVC) un dictamen sobre el conflicte llingüístic; un conflicte llingüístic creat políticament, puix filològicament la llengua valenciana té una trayectòria milenària sense cap conflicte de res, puix sempre ha evolucionat de manera natural i coherent.

Ací deixe la trist cronologia de la llengua valenciana en un moment històric que la marcà per a sempre:

13 de juliol de 1998

El CVC aprova un informe en el que advocava per la creació, per llei, d’una entitat que denominaren Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), formada per vintiú membres. En eixe dictamen, encara que en un circumloqui, s’assumia l’unitat de la llengua, que no era una atra cosa que la substitució de la llengua valenciana per la catalana.

2 de setembre de 1998

El ple de les Corts Valencianes aprova la llei de creació de la AVL. Els dos partits majoritaris, PP i PSOE, arriben ad un acort minuts abans de la votació.

30 de juny de 2000

El CVC denuncia l’incompliment de la llei de creació de la AVL al no haver-se constituït ya.

21 de març de 2001

Joan Ignaci Pla, líder del PSPV, entrega a Eduart Zaplana un document per a fomentar un major us del valencià.

14 de juny de 2001

Zaplana i Pla arriben ad un acort, i passades les 21:00 hores d’eixe dia, es presenta la llista en els primers acadèmics.

15 de juny de 2001

Les Corts Valencianes designen oficialment als vintiú primers acadèmics.

23 de juliol de 2001

Es realisa l’acte de constitució de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Saló de Corts del Palau de la Generalitat.

31 de juliol de 2001

Es realisa el primer ple de la AVL en la seua seu provisional, situada en lo que fora el Monasteri de Sant Miquel dels Reis. La Junta de Govern fon presidida per la ex subsecretaria d’Educació Ascensió Figueres i Górriz (PP). Al remat, fon la primera presidenta de la AVL, entre 2001 i 2011.

Esta seria una breu cronologia de la destrucció de la llengua valenciana, ya que la nova Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada per llei, vingué a assumir les competències que fins a la dita data venia ostentant la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), passant esta ad un segon pla totalment sense importància per al tema de la llengua valenciana, puix aixina ho diu be clarament l’Artícul 5 de la Llei de creació de la AVL de 7/1998 de 16 de setembre,

Artícul 5

«Les decisions de la AVL, en l’eixercici de les seues funcions, deuran ser observades per totes les Institucions de la Generalitat, pels poders públics, pel restant d’Administracions Públiques, el sistema educatiu i els mijos de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que conten en finançació pública».

Ademés, cal apuntar que en un artícul del Levante-EMV del dia 26-03-2002, es diu:

«El Sr. Ferran, alié a l’ambigüitat calculada de les declaracions de la presidenta i el vicepresident, [de la AVL] fon tallant: A partir de demà, les Normes d’El Puig són illegals».

I com la política mana més de lo que a vegades podem imaginar, i en les terres de dalt de Castelló sempre han manejat molts diners i han tingut uns polítics en un parell d’ous, la llengua valenciana mai ha tornat a alçar el cap.

També cal dir que la llengua valenciana sempre ha tingut els seus «soldats», persones que estem al costat d’ella i que, mentres tingam els ulls oberts, la llengua valenciana mai morirà.

¡Vixca la milenària llengua valenciana!

 

Per Joan Benet Rodríguez i Manzanares

Actualisació de l’artícul publicat en Hispanismo.org el 1 de novembre de 2006, al qual Joan Benet li he canviat el nom.

También te puede interesar…

0 Comentarios

Enviar un comentario

Su dirección de correo electrónico no se publicará. Los campos obligatorios están marcados *