Bons llibres valencians: El Llibre dels Aveïnaments

Valéncia té llibres imprescindibles de conéixer, ya siga per la seua història, ya siga per que han marcat el devindre de la mateixa, ya siga per mil i una coses. I sense cap tipo de dubtes, un dels llibres més icònics dins de l’àmbit valencià i escrit en valencià es, el Llibre dels Aveïnaments.

Este llibre és un registre de les persones que realment s’aveïnaren en Valéncia Cap i Casal darrere de que el rei Jaume I (1208-1276), nomenat «el Conquistador», fera el repartiment de les terres que conquistà dins de l’àmbit de la reconquista del Regne Taifa de Valéncia, extrem que està arreplegat en el llibre conegut com, Llibre del Repartiment.

Cal comentar que el Llibre dels aveïnaments, no és a soles un llibre, sino un conjunt de volums a on s’expressa en paraules i terminologia de l’época, qué cases, qué terres i unes atres propietats s’entregaren a cadascú dels nobles i a cadascú dels soldats, de baix i alt ranc, que acompanyaren al rei Jaume I en la seua reconquista del territoris ocupats per musulmans, per a la cristiandat i per al Regne d’Aragó.

El repartiment de les propietats conquistades, està arreplegat en el Llibre del Repartiment, un atre gran llibre valencià, i en ell consten tot lo que li fon entregat a cadascú, pero com és d’esperar, totes les persones a les que li otorgaren cases, alqueries, terres…, no es quedaren a viure en les terres conquistades. En este sentit, hem de tindre molt clar que a l’immensa majoria de les persones que li entregaren propietats conquistades del Regne de Valéncia, no eren llauradors, ni ganaders, ni peixcadors… i en algunes ocasiones ni a soles eren gent de pau. La veritat és que la majoria de les persones que reberen terres o cases, eren guerrers professionals, mercenaris a sou, i no eren persones a les que les enchisara establir-se en un lloc i tirar arraïls en ell, puix la seua vida era la guerra, i en el botí que guanyaven d’ella, emborrachar-se, pagar a les millores dònes d’allà a on arribaven i poc més.

Un atre grup de persones que reberen propietats guanyades en la reconquista de Valéncia, foren els nobles, pero estos tampoc solien assentar-se en les terres conquistades, puix la vida la tenien en els seus llocs d’orige o be, a on tenien les seues cases, mansions, palaus, castells… i era en eixos llocs a on es solien anar per a fruir del botí de guerra, fent grans festes i coses similars. És per això que ad este grup, tampoc els importava en excés les possessions que li havien donat con botí de conquista, i com el colectiu del guerrers, lo que els importava realment, eren els diners contant i sonant que poder gastar a mans plenes.

D’esta manera, tan un colectiu com l’atre, optaven per vendre les possessions al millor postor, i en les bojaques plenes continuar el seu camí allà a on els dugueren les festes o la guerra.

En este sentit, foren majoritàriament les persones que vivien en el Regne de Valéncia els que compraren totes les possessions que es vengueren, i no és descabellat pensar que inclús alguns comprarien les seues pròpies propietats. Hem de tindre clar que estes persones ya estaven en sa terra i coneixien la llengua, (valenciana, per supost), les costum, les tradicions, etc., i per ad ells, era com continuar en la seua vida anterior a la reconquista.

També cal dir que és molt possible que un grup chicotet de nobles i guerrers, be per que ya eren majors per a la vida que havien portat o, per qualsevol atre motiu, decidiren quedar-se a viure en les terres conquistades en les propietats que les foren concedides.

Darrere de lo dit, cal dir que quan el rei Jaume I conquistà Valéncia, ya havia conquistat Mallorca, a on les tropes del monarca havien sofrit unes grandíssimes baixes, d’una banda, casi la pijor, en l’epidèmia que patiren de pesta al no poder soterrar als morts. I d’una atra banda en les batalles de la guerra de la conquista. Aixina quan vingué a conquistar Valéncia, els soldats majoritàriament ya no eren dels comtats del Regne d’Aragó, sino que l’immensa majoria eren mercenaris a sou provinents de països com Itàlia, senyors de la guerra que vivien per i per a la guerra.

En este respecte, el catedràtic d’història Antonio Ubieto Arteta (1923-1990), en el seu ensaig «Orígens del Regne de Valéncia», detalla minuciosament la composició de les tropes que vingueren en el rei Jaume I en la seua conquista de les terres valencianes, i estima que a soles en un 2% de les citades tropes, procedien dels comtats del Regne d’Aragó, puix les persones en edat de formar part de l’eixercit, havien anat a la conquista de Mallorca i l’immensa majoria havien mort en ella. Uns atres autors, com Hussain Mones, catedràtic d’Estudis Hispànics Al-Àndalus, en l’Universitat d’El Cairo, en el seu llibre, «Andalucía, Algarabía and Al Sharky», no puja citat percentage més d’un 1,5%.

A pesar d’est últim percentage, prendrem el del 2%, puix cal afegit que el mateix Ubieto estima que d’eixe 2%, a soles un 0,8% provindrien del comtat de Barcelona i afins.

A la vista dels números exposts, podem entendre que el percentage del total de l’eixèrcit que vingué en el rei Jaume I que es quedà en terres valencianes, fon mínim front a una població del Regne de Valéncia, que contava ya en alguns sigles d’existència, sent esta de més de 65.000 cristians, 2.000 judeus i 120.000 moros, que sumen un total de 187.000 habitants del Regne de Valéncia, que segurament, com apunten uns atres autors, arribaria fins als 200.000 habitants.

Com podem comprovar en els estudis d’alguns historiadors com Ubieto i, sobre tot, en el Llibre dels Aveïnaments, que és el que indica la cantitat de soldats que es quedaren a viure en les terres conquistades, la població en el Regne de Valéncia, no arribà a incrementar-se ni en un 5%, ficant de manifest la vital importància d’este llibre per a l’història del nostre Regne de Valéncia, puix ell nos deixa molt palés que Valéncia continuà en un 95%, i pot ser que més, de les persones autòctones que ya vivien en ell, cosa que desmonta per sancer les llegendes sobre la repoblació, pero això serà part d’un atre artícul.

¡Regne de Valéncia! ¡Sempre!

Per Joan Benet Rodríguez i Manzanares