Tractats d’Almizra i el de Corbeil

BLOG

BLOG Tractats D’Almizra I El De Corbeil Noelia Piquer

Escrito por Noelia Piquer Esteve

Perteneciente al equipo de la RACV, escritora y articulista, es un claro ejemplo de activismo a ultranza en la defensa de la cultura valenciana.

25.01.2023

Tractats d’Almizra i de Corbeil

 

Hi ha dos fets històrics fonamentals en l’història del regne de la Corona d’Aragó: són: són els Tractats de *Almizra (1244) i de *Corbeil (1258), firmats pel seu sobirà, Jaime I en el rei Alfonso de Castella i en Luis IX de França. En estos Jaime I anava a definir els llímits geogràfics de la seua corona fins a l’unió de tots els regnes d’Espanya a partir del Compromís de Casp en 1412.

En el Tractat de Almizra (1244), es fixaven les fronteres pel sur del nou Regne cristià de Valéncia, pendents només de l’incorporació d’Elig i les localitats circumdants. ¿I pel Nort? Pel nort el Regne de Valéncia llinda en el territori original de Regne d’Aragó que alcançava les costes de la mar Mediterrànea per l’actual província de Tarragona i que a la seua volta llimita pel nort en els comtats de la Marca Hispànica que més avant explique qué era. En este acort deixa a Castella que assumixca la Reconquista del restant de províncies hispà àraps fins a la rendició del Regne nazarí de Granada.

L’acontenyiment polític de Almizra ha segut durament criticat per l’historiografia nacionalista i usurpadora catalana que sempre ha volgut trobar el protagonisme dels seus, llavors,comtats en qualsevol recoveco de la nostra història. Sanchis Guarner va calificar a Almizra com la “hipoteca intolerable sobre el futur de la corona catalanoaragonesa” (accepció inventada que després entendreu) per lo que suposava de renúncia sobre el Regne de Múrcia i demés territoris en benefici de Castella, i que hui impedix que siguen reivindicats en la mal nomenada definició dels utòpics i polèmics Paisus Catalans que també trobarien en Almizra la frontera sur d’esta nova i megalómana construcció inconstitucional.

En l’any 777 el Califa de Saragossa, Solimán el Arabí, pressionat per l’Emir Abderramán I, que vol apoderar-se de Saragossa, li demana ajuda al rei francés Carlomagno i este li fa firmar un pacte per a delimitar els territoris Carolingios i els de l’Imperi Al-Andalus de Hispania. D’ahí ve la Marca Hispànica en eixamplar el rei francés els seus dominis en Hispania. Ademés crea aixina unes fortalees militars per a frenar l’alvanç musulmà. Conquista d’esta manera les places musulmanes de Girona, Barcelona, Urgell, Besalú, Conflent, les valls… que seran governats pels seus descendents francesos fins al rei Luis IX en el Tractat de Corbeil.

 

El Tractat de Corbeil (1258), fou un intercanvi de comtats entre el rei Luis IX i Jaime I. El rei francés li cedix a l’aragonés els comtats francesos de la part espanyola, i Jaime I li cedix a Luis IX els comtats aragonesos que posseïa en la part francesa. Açò va succeir 20 anys despuix de la Reconquista cristiana del Regne de Valéncia per Jaime I i 29 despuix de la de Mallorca. Quan Jaime I va anexionar eixa Marca Hispànica al Regne d´Aragó, no li concedix cap tipo de ranc més que el que esta tenia de comtat.

Sense autonomia, sense unitat política ni sobirania i els seus habitants parlant un dialecte derivat del provençal francés. Existixen mapes i documentació de l’época com el de la Bibliotheque Nationale de France de 1037-1270 i uns atres en Universitats estrangeres com en EEUU (gràcies a deu, si no ya estaria tergiversat i canviat de dates) a on s’observa el Regne d’Aragó (Kingdom of Aragon), Regne de Valéncia (Kingdom of Valentia) i el territori dels comtats francesos en la nostra península a on només apareix “City of Barcelona” en referencia al “County”, comtat. Catalunya no apareix per cap puesto ni com a regne, ni principat, ni estat, ni per supost nació. NO EXISTIA, era la Marca Hispànica.

Catalunya no va existir com a tal fins a 1521 quan Carlos I va nomenar virrey de Catalunya a l’arquebisbe de Tarragona, Don Pedro Folch de Cardona.

Els Furs Valencians otorgats a Valéncia com “Costum” en 1238 es varen elevar al màxim ranc llegislatiu de “Furs” en 1261, i Jaime I els va publicar en llatí i en llengua romançada valentiana perque era lo que ya es parlava ans que ell vinguera, i volia que aixina la gent d’ací els entenguera. No obstant, ni en el “Consuetudines llerdenses” (costums de Lleida) de 1228, ni en els Usos d’estos susodits comtats com “Usatici Barchinonae”, “Consuetudines dioecesis Gerondensis… va usar més que el llatí per a publicar-les. Encara que les primeres sí es varen traduir 100 anys despuix al llemosí aragonés. ¿Per qué? Perque simplemente en estos comtats en estar tants sigles rendint pleitesía al rei francés, la seua llengua era un derivat del provençal francés, mentres que nosatres ací ya parlàvem valencià, com avala tants i tants documents des de les jarchas d’época mora fins al primer sigle d’or d’una llengua neolatina.

Noelia Piquer Esteve

También te puede interesar…

0 Comentarios

Enviar un comentario

Su dirección de correo electrónico no se publicará. Los campos obligatorios están marcados *